4gats.jpg
Cartell de "Els quatre gats", Picasso
5. El cartell: de l'avís comercial a l'art plàstic.

5.1. Tipologia.

5.2. Història del cartellisme

5.3. Publicitat i propaganda.

6. El grafit.

7. El còmic/ La historieta gràfica.

7.1 El llenguatge del còmic.

7.2 Modalitats del còmic: tira còmica, tebeo, novel·la gràfica i àlbum il·lustrat.

7.3 Les principals escoles del còmic

7.4 Els gèneres del còmic. El manga japonès.

8. El diaporama.


5. EL CARTELL: DE L'AVÍS COMERCIAL A L'ART PLÀSTIC.

El cartellisme és una especialitat del disseny i les arts gràfiques centrada en la realització de cartells amb una doble finalitat: d'una banda, artística, i de l'altra merament informativa o publicitària. Fins a quin punt un cartell és una peça de qualitat estètica o no pot ser objecte de debat, però avui hi ha departaments sencers de museus i universitats de tot el món dedicats a estudiar i catalogar la producció cartellista de pintors, dibuixants, dissenyadors, il·lustradors i fotògrafs de primer nivell dels dos darrers segles.
5.1 TIPOLOGIA.
De forma general podem distingir un cartellisme comercial, dins del qual destaquen els cartells de productes comercials i espectacles (com ara el teatre, el cinema, la música, el cabaret o els toros) i un cartellisme ideològic o polític, que va arribar al seu punt més elevat durant la dècada dels anys 30 del segle passat amb l'ascens dels partits totalitaris a Europa i l'esclat de la Segona Guerra Mundial. En aquest sentit destaquen el cartellisme comunista soviètic, el cartellisme patriòtic nord-americà i el cartellisme bèl·lic dels països implicats en la Guerra del 14 i en la del 39.
Carteles3g.jpg
Chocolates Matías López, el primer cartell espanyol
Hi ha molts tipus de cartells. Per gèneres o temes tractats podem almenys destacar els següents:
a) Cartells d'espectacles. Aquí podem trobar des del cartell cinematogràfic, el cartell teatral, el cartell de circ, el cartell musical, el cartell taurí al cartell esportiu. Sovint són objecte de col·leccionisme i el seu valor artístic de vegades és molt elevat. Són nombroses les pàgines en Internet dedicades a la cartelleria de cinema i fins i tot podem trobar llistes amb els millors cartells de cinema.
metropolis-cartel-lang.jpg
Metrópolis, 1927, de Fritz Lang

b) Cartells comercials de petit format, específicament de botigues, productes diversos, fires i esdeveniments populars. Destaquen en aquest sentit els de comerços i productes artesanals i tradicionals, ja que el seu disseny sol estar més cuidat.
chocolate_amatller.jpg
Cartell d'Alfons Mucha, 1900
c) Tanques publicitàries. Són cartells comercials de gran format, generalment col·locats en la via pública en un lloc ben visible, com ara marquesines d'autobusos, estacions de metro, carreteres o carrers. Tenen un preu molt elevat i són propietat d'empreses de publicitat. Darrerament, s'han llevat d'algunes carreteres per les perilloses distraccions que causaven als conductors.
valla publicitaria.jpg

d) Cartells polítics i de propaganda. Difonen informació sovint tendenciosa i manipulada amb el fi de donar suport una determinada opció política o ideològica. Encara que el missatge contingui informació verídica, el plantejament de l'assumpte es partidari i vol empènyer el receptor a realitzar una determinada acció pública: votar, manifestar-se, recolzar una persona o grup, formar part d'un projecte o simplement canviar d'actitud o hàbits. Sol tindre u eslògan clar i imperatiu: "vota, actua, acudeix..."
cartell ducatiu.jpg
e) Cartells educatius. Són aquells que mostren de forma didàctica una realitat. Els trobem a escoles, ajuntaments i museus. Tenen la capacitat de transmetre coneixements, però també d'ensenyar hàbits i de modificar creences, actituds o valors.
econoconsejos.jpg

f) Cartell de còmic. És una presentació a gran format d'un còmic. Sol ser una vinyeta seleccionada o un conjunt de vinyetes que formen una escena de la història general i serveixen de mostra al lloc de venda, com a material d'exhibició en fires o simplement de portada de la publicació. A vegades s'utilitza per anunciar tallers o salons del còmic. Vet aquí una mostra de cartell de còmic contra l'incivisme promogut per l'ajuntament de Reus:
incivisme.jpg

5.2 HISTÒRIA DEL CARTELLISME

A partir del segle XIX l'ús del cartell com a mitjà de comunicació massiva es va fer molt freqüent als espais urbans, assolint una gran rellevància a les grans ciutats del món: París, Londres, Nova York, Berlín, Roma... Durant el segle XIX, l'aplicació de la litografia (procediment d'impressió sobre una superfície plana, que es basa en la repulsió de l'oli i de l'aigua, inventat l'any 1798 per Alois Senefelder i actualment només utilitzat per a una impressió artesana d'alta qualitat) i la utilització cada vegada més perfecta de tintes de color van permetre il·lustrar el cartell d'una manera vibrant i amb un alt impacte social.
Així el cartell aconseguirà un lloc dominant en la publicitat, com corresponia a la naixent societat de consum de masses i es revestirà d'una notable dignitat artística en ser cultivat per pintors i il·lustradors de primer nivell, com ara Jules Chéret, Henri de Toulouse-Lautrec, Edward Penfield, Théophile Steinlen, Alphons Mucha, Ramon Casas o Santiago Rusiñol.
Lautrec_la_troupe_de_mlle_eglantine_(poster)_1895.jpg
La troupe de Mlle. Églantine, per Henri de Toulouse Lautrec
Si hem de destacar dos noms en el naixement del cartell com ara el coneixem serien el francès Jules Chéret i el txec Alfons Mucha. Ells són qui millor simbolitzen la dinàmica i vibrant vida econòmica, social i cultural de París (i altres ciutats europees) a la segona meitat del segle XIX, competint per l'atenció dels compradors de les noves mercaderies i per les majors audiències en les sofisticades diversions urbanes de l'època: el teatre, els balls, el cabaret, l'òpera...
Les seves brillants il·lustracions van introduir una nova estètica d'imatges simplificades i elegants, centrades sovint en un cos femení jove i sensual, situat en escenes de vaga inspiració oriental, ornades amb motius vegetals i ressaltades per textos subtils i finament dibuixats. Tot plegat creava un conjunt de gran delicadesa formal i indubtable bellesa artística que es va imposar com a model per al cartell finisecular i va formar part central de l'estil conegut a França com a Art Nouveau.
cheret-patinadores.jpg
Cartell de Jules Chéret
a) El cartellisme modernista català

El cartellisme català va destacar especialment en dos moments històrics: 1) durant l'eclosió del Modernisme (pels volts del naixement del segle XX) i 2) durant la Guerra Civil Espanyola. Sobre el cartellisme modernista en general hi ha un petit recull d'obres en el blog Cartells Modernistes.
El Modernisme (conegut fora de Catalunya com a "Art Nouveau", "Modern Style" o "Jugendstil") no va ser tan sols un estil arquitectònic i decoratiu caracteritzat sobretot per les formes curvilínies i els motius vegetals, inspirats en la natura, sinó que va ser tot un conjunt d'arts –incloses la literatura i la música– més noves, més "modernes", que van aparèixer al final del segle XIX i van continuar produint-se els primers anys del segle XX. Era l’art més semblant a les tendències més recents aparegudes a Europa. Així, tan modernista era un pintor que s'acostava al Simbolisme com un altre que seguia l’Impressionisme o un escriptor seduït pel Naturalisme. Si sonaven a "modern" eren, en conseqüència, "modernistes". Aquests artistes eren majoritàriament burgesos que es rebel·laven contra les seves famílies i decidien dur una vida bohèmia, que volien canviar el món, i ho volien fer a través de l'art.
Les arts gràfiques van tenir especial protagonisme durant l'època modernista, ja sigui en el disseny de cobertes de llibres, en il·lustracions de revistes de tot tipus, en cartells comercials o en panells decoratius. La riquesa dels colors, la utilització d'un repertori ornamental molt variat i l'ús de solucions compositives atrevides, caracteritzarien aquest art decoratiu i publicitari a les acaballes del segle XIX i durant les tres primeres dècades del segle XX. Entre els seus principals cultivadors van destacar artistes de la talla de Ramon Casas, Santiago Rusiñol o fins i tot el jove Pablo Picasso. Sobre Ramon Casas el blog BCN Sunset ens dóna molta informació.
Ram_n_Casas_Anis_del_Mono.jpg
Cartell de Ramon Casas, 1897
Els cartells modernistes reflectien els gustos, la moda i els somnis de l'època. Però si en un primer moment anunciaven sobretot esdeveniments lúdics i culturals, com ara espectacles de cabaret, cap al canvi de segle, amb la incipient societat de consum, es va fer cada vegada més freqüent publicitar productes que no eren de primera necessitat. Així, els carrers es van omplir d'anuncis de begudes de cacau, cigarrets, llet per a nens, sanatoris o viatges en transatlàntic. D'aquesta manera, a imitació del que e feia a París, aviat els treballs cartellístics superaren la funció publicitària per a la qual van ser inicialment concebuts i passaren a convertir-se en autèntiques obres d'art.
b) Els cartells de la Guerra Civil

Durant les primers dècades del segle XX, el cartellisme s'utilitza com a suport per la propaganda política i comercial. Però la Revolució russa de 1917, la pujada del nazisme al poder en 1933 i finalment la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) , provoquen una eclosió del cartellisme polític i de propaganda, especialitzant-se no ja en anunciar mercaderies sinó en difondre idees, anunciar actes públiques i convocar al poble a la lluita.
Els dos bàndols van dedicar molts esforços i recursos a fer cartells, ja que gran part de la població era analfabeta i per la seva claredat i força visual esdevenien mitjans molt adequats per transmetre les consignes polítiques i socials, per manifestar creences i aspiracions col·lectives, per educar i per fixar els objectius polítics del moment. No obstant, a més del cartellisme, és clar, ja es feien servir també com a eines de comunicació massiva el cinema, la ràdio, les grans desfilades, els actes commemoratius o la premsa escrita.La-Guerra-y-la-Recolucion-Son-Indivisibles-Fragua-Social-Diario-de-la-Revolucion.jpg cartell republica.jpgEs troben elements diferenciadors entre la propaganda del bàndol "nacional" i la propaganda del "bàndol republicà". D'una banda, el bàndol franquista utilitza valors i metàfores religioses i defensa l'exèrcit i el partit únic, ja que el seu model propagandístic venia de la mà de la Itàlia de Mussolini i de l'Alemanya de Hitler.
Per l 'altra banda, la propaganda del Govern de la Segona República i les institucions que el recolzaven tenia característiques semblants a les de la propaganda soviètica i eren cartells més imaginatius i originals. Entre els artistes més destacats en aquest sentit podem citar al valencià Josep Renau i el català Carles Fontserè.

A continuació es poden veure uns enllaços que contenen cartells del bàndol nacional així com també del bàndol republicà. El treball dels membres del grup GCE sobre cartells republicans és de gran interès perquè contextualitza molt bé les imatges: Carteles republicanos de la GCE.
atacad.jpg front popular.jpg milicias fundidas en el ejercito popular.jpg 0160.jpg
c) Cartellisme durant la Segona Guerra Mundial

Tot i que la Primera Guerra Mundial i la Segona Guerra Mundial van tindre lloc en el mateix segle, va ser la darrera, sense cap dubte, la guerra del segle XX. Va ser aquesta la més destacada perquè era la que mostraria els progressos obtinguts durant tot aquest segle de grans innovacions i descobriments tant tecnològics com polítics i culturals.
Entre aquests descobriments trobem el cartellisme, que va tenir un paper importantíssim fins al punt de considerar-la una arma estratègica de vital importància ja que la guerra no només s'havia de guanyar al camp de batalla sinó també a la ment dels ciutadans.
Tan important era per tots que molts governs de l'època van tenir un Ministeri de Propaganda al màxim nivell. Entre els nazis el ministre de propaganda va ser un dels homes de més confiança de Adolf Hitler Joseph Goebbels, dominador absolut de les tècniques de "màrqueting social", inventor d'estratègies de convenciment massiu i model de persuasió per als soviètics i per a la resta de països aliats i rivals seus. La seva tasca ha quedat com exemple de propaganda execrable en mètodes i continguts, però terriblement efectiva.
goebbels.jpg
Joseph Goebbels (1897-1945)

carteles_propaganda_segunda_guerra_mundial.jpg
Cartells de la Segona Guerra Mundial
d) El cartellisme polític

Els cartells polítics es van començar a utilitzar massivament a partir de la Revolució Russa (1917) i van assolir el seu màxim apogeu a Espanya durant la Segona República (1931-1939) i la Guerra Civil (1936-1939). En ella van destacar creadors com els ja esmentats Carles Fontserè o Josep Renau, donant lloc al naixement de tota una tècnica pictòrica, propagandística i publicitària desconeguda fins llavors a l'Estat espanyol.
Va ser en els primers anys de la Revolució Russa quan els cartells es convertiren en els heralds públics, amb lemes visuals i il·lustracions d'apologies polítiques. La revolució desenvolupà i aprofità els nous recursos de la fotografia alhora que portava al límit els recursos visuals promoguts per les Avantguardes. Amb ells els cartells es modernitzaren i es feren molt més originals. Així els dissenyadors produïren imatges que deixaren de banda l'objectivitat per fer una presentació poètica del progrés soviètic. Com a trets estilístics, el disseny gràfic soviètic es caracteritza per l'omnipresència dels símbols comunistes, i per mantenir la geometria i els colors primaris del constructivisme abstracte.
img4.jpg

Amb posterioritat, el cartell polític, deslliurat de la propaganda bèl·lica, es va centrat sobretot en la persuasió finançada pels governs, els sindicats i els partits polítics d'arreu el món. Com a curiositat, aquí podem veure una galeria de fotos que mostra l'evolució del cartell electoral espanyol des de la restauració de la Democràcia en 1977.
e) El cartell publicitari

El cartell publicitari va ser una de les primeres formes de fer publicitat amb excepció obvia de la veu. Va sorgir molt abans de la radio, la televisió o la premsa. Actualment, una part dels cartells publicitaris antics conservats no són només documents històrics, sinó fins i tot obres de art.

Si parlem del cartell publicitari actual (veure també Unitat 8 : LA PUBLICITAT), podem dir que ha evolucionat molt des dels inicis i que el disseny publicitari té una importància mai vista en la història. I encara que el cartell en paper ja no és el mitja principal per transmetre un anunci com ho va ser fa 70 anys, segueix evolucionant i acomodant-se als nous suports dels mitjans de comunicació, com per exemple Internet.

Les claus per a fer un bon cartell publicitari són la imaginació i la creativitat. Com més creatiu és un cartell, més crida la atenció.

5-ejemplos-actuales-publicidad-exterior-L-V4hLno.jpeg

5.2 PUBLICITAT I PROPAGANDA.

La publicitat té com a finalitat fomentar el desig pels béns de consum, per això fa servir diversos mètodes que van des de l'ús d'imatges i altres elements multimèdia fins frases suggestives. A través de la publicitat, es busca persuadir emocionalment a les persones per tal de que comprin certs productes o serveis. Els anunciants utilitzen a favor seu molts dels desitjos latents de les persones (ser ric, ser popular, ser bell, ser més intel·ligent...) i d'aquesta manera les convencen.
valla erotismo.jpg

A diferència de la publicitat, la propaganda no es fa amb el propòsit de vendre cap producte o servei concret sinó que busca influir en les creences més íntimes de les persones, en les seves opinions, i canviar les seves actituds Per fer propaganda també es pot recórrer a la tecnologia més avançada, però sovint la seva força rau en la simplicitat de les idees que defensa, en l' ús de metàfores molt senzilles, en la utilització d' hipèrboles a vegades còmiques i en el contrast radical entre el que és bo (l'opció ideològica defensada) i el que és dolent (tot el contrari).
external image 3g09645u-66.jpg?1304893828

La propaganda influeix molt en tots els sistemes educatius i té la característica principal de que el seu efecte sol ser més durador i radical que el de la publicitat. Generalment, és promoguda no per empreses, sinó per institucions i grups socials de tots els tipus: governs, organitzacions religioses, partits polítics, grups ètnics...
Dues de les formes més reconegudes de la propaganda són la política i la religiosa. D'una banda, la propaganda política es fa especialment evident en la temporada d'eleccions i és un dels arsenals més poderosos que utilitzen els partits per influir en l'opinió pública. I d'altra banda, la propaganda religiosa, tot i que es presenta de moltes maneres, essencialment juga amb les emocions i les creences més íntimes dels individus, animant-los a comportar-se de determinada manera en tots els aspectes de la vida.
Altres formes de propaganda a les que estem acostumats són les que tenen a veure amb opinions sobre la sexualitat, l'ús de les drogues, la cura personal, les diferències ètniques i culturals, els estereotips nacionals, els estils de vida...
Les teories sobre la manipulació mediàtica del lingüista nord-americà Noam Chomsky van ser desenvolupades pel francès Sylvain Timsit l'any 2002 en un text molt brillant que es troba fàcilment a Internet: 10 estrategias de la manipulación mediática .
Un interessant vídeo sobre el tema de la propaganda i la manipulació mediàtica és Persuasió, manipulació i poder I un altre seria aquest: Propaganda y Psicología social.

6. EL GRAFIT.

Què és el grafit o graffiti es pot explicar bé a través d'aquest enllaç, el qual diferencia clarament la simple pintada rabiosa o satírica d'un art icònic més profund i planificat. De la seva vocació com a mitjà d'expressió personal destaca sobretot la voluntat de servir com a eina per a protestar contra l'opressió política, la injustícia social i la manca d'esperit crític de la població. Per això, sol utilitzar una estètica transgressora i ocupa espais públics que estan a la vista de tothom: bàsicament parets urbanes més o menys abandonades. La seva qualitat artística és variable i de vegades molt discutible, ja que una simple pintada amb un traç bonic pot considerar-se part del món dels grafitti o simplement una marca de territori d'una persona o una "tribu urbana". Finalment, la seva tècnica pot variar molt, però sol estar basada en la pintura amb aerosols i plantilles.
Una recopilació de 80 mostres de graffiti de gran impacte es pot trobar en aquest enllaç.
Una variació molt interessant del graffiti és l'anomenat "street art" o art de carrer, en què destaca l'enigmàtic Bansky, un artista britànic sense biografia ben coneguda però de gran rellevància en aquest camp:







Un altre nom interessant és el del portuguès Odeith, especialista en graffiti i art anamòrfic, realitzat en disferents superfícies per donar la màxima il·lusió de realitat.

a) Antecedents dels graffiti
Deixant de banda els dibuixos i inscripcions realitzats des de l'Antiguitat, com ara les famoses pintades satíriques conservades a les ruïnes de Pompeia, podríem trobar el cas dels nazis que durant la Segona Guerra Mundial van utilitzar imatges pintades a les parets com a part de la seva maquinària propagandística per provocar l'odi cap als jueus i els dissidents. No obstant això, el graffiti també va ser important per als moviments de resistència, com a mètode per fer pública la seva oposició. Un exemple d'això va ser la Rosa Blanca, un grup d'estudiants alemanys que a partir de 1942 va manifestar el seu rebuig a Hitler i al seu règim a través de pamflets i pintades, fins que els seus membres van ser detinguts.
Posteriorment, els graffiti es van convertir en una mena d'art pobre, fet amb esprai i sobre qualsevol pany de paret, i propi dels barris marginals d'algunes ciutats nord-americanes. Això va passar a partir dels anys 60 del passat segle, especialment de Filadelfia i Nova York i va estar protagonitzar per grups de joves amb vocació de desenvolupar estils de vida alternatius i amb una vestimenta i una música particular: el hip-hop. La seva aparició va suposar una revitalització de la cultura popular urbana i molt aviat la moda graffitera es va estendre primer a altres ciutats del país i després arreu del món. La raó és fàcil de comprendre: és una via moderna i barata per a mostrar la pròpia identitat, la individual i la de la comunitat (normalment de les menys afavorides) i un mitjà per expressar inquietuds personals, crítiques als poderosos i desitjos col·lectius.
cornbread.jpg
Corn Bread, suposat primer graffiter modern, Filadelfia, 1967b) Alguns graffiters actuals
Més enllà de Bansky podem destacar al nordamericà Obey, que ha aconseguit també convertir-se en un símbol pop de la nostra època. Samarretes, dessuadores, carpetes i un munt de "merchandasing" s'han inspirat en l'obra d'aquest graffiter, que es desmarca bastant dels seus companys i aconsegueix una estètica pròpia, "retro" i original, que s'inspira en les avantguardes i els còmics.
baixa.jpg
Graffiti d'Obey

A més, actualment, es poden trobar zones habilitades per als graffiters a les ciutats, tallers oberts i una certa regulació que vol separar el vandalisme pur i dur de l'art del carrer, un mitjà d'expressió molt potent, de baix cost i amb una gran influència social, habitualment orientat cap a la reflexió crítica sobre el nostre sistema polític, econòmic i social.

Altres documents sobre el tema són:

Vídeo creant un graffiti: https://www.youtube.com/watch?v=JL8s6kb7D88

Una web sobre "street art": http://globalstreetart.com/

7. EL CÒMIC/ LA HISTORIETA GRÀFICA.

El còmic o historieta il·lustrada pot definir-se com una narració realitzada mitjançant una seqüència d'imatges o il·lustracions que segueixen un ordre determinat i tenen com a objectiu entretenir, informar i/o causar una impressió estètica. Per aconseguir-ho, els autors de còmics utilitzen tot un seguit de recursos gràfics específics.

Per començar, podem esmentar algunes pàgines de referència sobre el tema:

El còmic és una narració de tipus literari feta no només amb paraules sinó també amb imatges dibuixades que es poden llegir gràcies a tot un seguit de convencions establertes des del naixement del mitjà, a finals del segle XIX, gràcies a un noi pobre i pelat, de color groc que va aparèixer a un diari novaiorquès: The Yellow Kid



yellow-kid.jpg
The Yellow Kid, 1895, Richard Felton Outcoult, New York World

A partir d'aquell moment, l'èxit del còmic com a nou mitjà de comunicació va ser fulgurant i tots els diaris i revistes del món van començar a incloure seccions o pàgines senceres amb historietes, primer sobretot de tipus còmic o satíric, però després de tot tipus. De seguida, a més el còmic es va diversificar en gèneres i modalitats i va passar a tenir publicacions independents, destinades sobretot als infants i als joves.
7.1 EL LLENGUATGE DEL CÒMIC.

Les convencions del còmic inclouen tota una sèrie de recursos o elements gràfics que produeixen els efectes visuals necessaris per a dotar de versemblança i expressivitat a l'acció narrada. Comencem pels elements bàsics i seguim després per la resta, no menys rellevants però per fer una il·lustració de qualitat.
7.1.1. Les vinyetes

Una vinyeta és cada un dels quadres en què es divideix un còmic. És la unitat mínima de significació que conté totes les icones que formen part del vocabulari dels còmics. Es tracta de la unitat base (espacial i temporal) que permet muntar el relat segons una lògica seqüencial.

En les vinyetes hem de distingir:
  1. L’aspecte extern: la forma i la grandària. La vinyeta té un enquadrament que la delimita i representa un temps o acció concrets.
  2. L’aspecte intern: el contingut i la seva disposició, és a dir, com apareixen tots els elements que s'ens presenten (línies cinètiques, el pla, angulació, les onomatopeies, etc.).

L'ordre de lectura en les vinyetes varia segons el país d'origen del còmic: els mangas japonesos, per exemple, llegeixen de dreta a esquerra i sovint passen d'una vinyeta a una altra en vertical i no de forma horitzontal.

7.1.2 Els plans i els angles de visió

El pla és la representació en una vinyeta d’un objecte, d’un personatge o d’un espai segons la distància entre l’ull del lector i la situació d’aquest. No es distingeix de l'ús que se'n fa en el cinema, és a dir, el significat i funció dels plans cinematogràfics i dels plans de les vinyetes és bàsicament el mateix. A saber:

1) Plans expressius: són plans pròxims que destaquen l’expressió íntima del personatge. Tenen una gran càrrega emotiva i són perfectes per tal de capturar bé els sentiments.

-Primer pla (PP)
-Primeríssim primer pla (PPP)
-Pla detall (PD)

2) Plans narratius: estableixen la relació del personatge amb el seu ambient (són també anomenats plans "de diàleg"). No donen detall de la situació contextual, però es mostren indicis del estat emocional.

-Pla sencer (PS): presenta el personatge de cos sencer, del qual podem apreciar algunes accions.
-Pla de conjunt (PC): Variant del pla sencer, es pot veure un petit grup de personatges.
-Pla americà (PA)
-Pla mitjà (PM)

3) Plans descriptius: Aquest tipus de plans serveixen per descriure i situar els personatges dins d'un espai, geogràficament, o per donar una idea del món que se'ns presenta.

-Pla general (PG)
-Gran pla general (GPG)

L'angulació, en canvi, es relaciona amb la situació dels nostres ulls respecte a l'objecte o el personatge principal que apareix en l'enquadrament. Segons la inclinació o posició, podem reflectir diferents sensacions psicològiques al dibuix. Les possibilitats són:

-Normal (frontal, d'esquenes o lateral)
-Picat (fa més gran i poderós)
-Contrapicat (empetiteix i fa mès dèbil)
-Zenital (vista d'ocell)
-Nadir (vista de cuc)
-Aberrant (angle inclinat)

A més, la visió o mirada pot ser objectiva (externa) o subjectiva (vista del personatge).

7.1.3 Les expressions facials

El rostre és la part del cos on més s’evidencia l’expressivitat humana. Els dibuixants solen servir-se, moltes vegades, de la cara per transmetre el missatge sencer del moviment corporal, ja que els gestos d’aquesta, tot i ser més subtils que els del cos, són més fàcils d’entendre.

expresiones-faciales.jpg

7.1.4 Les línies cinètiques o de moviment

Les línies cinètiques són línies o efectes de moviment que acompanyen o assenyalen el moviment dels personatges i els objectes. Les situacions que es representen mitjançant línies cinètiques són moltes. Algunes de les més usuals són les persecucions entre els personatges, el desplaçament dels vehicles, les baralles, els trets, els balls...

lineas-cineticas.jpg

Altres recursos per expressar el moviment serien, per exemple:

  • EFECTES BORROSOS DE LA FIGURA O DEL SEGON PLA

Quan la càmera fotogràfica no aconsegueix fixar amb precisió una figura o objecte en moviment, es produeix un efecte borrós. Si la càmera es mou amb l'objecte mòbil, l'objecte queda enfocat i el segon pla borrós. Aquest efecte de doble tipus es va incorporar amb èxit a la tècnica del còmic.


foto moguda.png

  • DESCOMPOSICIÓ VISUAL

La descomposició visual del moviment consisteix en la repetició d'un mòbil en el sentit en què es desplaça.
Sense títol2.png
7.1.5 El grafisme: la tipologia de les lletres

En els còmics, les lletres són diverses en forma i en grandària i es transformen en un element gràfic més. La forma d'escriure la lletra, de delinear-la o de retolar-la, i la seva grandària poden representar la forma de parlar. Alguns exemples:
  1. La lletra d'impremta té una expressió neutra. És la més utilitzada.
  2. La lletra molt gran indica el to de veu és alt (actitud decidida, vital o autoritària).
  3. La lletra gruixuda i tremolosa sovint mostra un crit d'esglai.
  4. La lletra petita indica un to de veu baix (una actitud tímida, confidencial).
  5. La lletra en negreta remarca una idea; dóna èmfasi.

7.1.6. Les onomatopeies

“L’onomatopeia és l’intent desesperat de plasmar en el paper el vast univers sonor que ens envolta.“ deia Will Eisner (dibuixant i guionista nord-americà i teòric del llenguatge del còmic).

Les onomatopeies són “sons escrits” que serveixen per ajudar la imaginació en el moment en què es produeix algun fet sorollós. En el còmic gaudeixen d’un tractament gràfic privilegiat i se n’inventen constantment de noves.

Alguns exemples: BANG! per a un tret de pistola, ZAS! per a una bufetada, BROOOM! per a un tremolor de terra, etc.

7.1.7 Els globus o bafarades

Els globus ("bocadillos" en castellà) o bafarades són les formes tancades on s’escriu el text del diàleg o del monòleg. També poden contenir onomatopeies i d’altres símbols gràfics.

Un globus té una part ampla, on s’escriuen els textos i un delta, que és la cua que assenyala el personatge que parla. Quan el personatge pensa, el delta té forma de bombolles que arriben fins al seu cap. Quan crida o insulta pot tenir formes anguloses,etc. En resum, el contorn del globus pot servir de línia cinètica per donar pistes sobre el to de veu en què es parla.

Cal distingir els globus (que contenen el diàleg dels personatges) i les cartel·les, normalment de forma rectangular i inserides en la part inferior o superior de la vinyeta, les quals reflecteixen la veu del narrador de la història.

bocadillos.jpg

7.1.8. Els ideogrames, metàfores visuals o símbols gràfics

Les metàfores visuals són dibuixos que expressen estats d'ànim, vivències o situacions en què es troben els personatges. Com en el cas de les onomatopeies, de metàfores visuals se’n poden inventar o reinventar. Alguns exemples clars es poden trobar en aquest enllaç: Còmics, metàfores visuals/ ideogrames


Per exemple, una bombeta encesa que surt del cap representa una idea brillant; uns ulls convertits en els símbols dels dòlars, avarícia o desig de diners; uns ocells o unes estrelles que sobrevolen el cap d'un personatge que ha tingut un accident, indiquen que està marejat pel cop; el fum que li surt pel nas o les venes que salten de la cara mostren enuig...
metaf visuales.jpg


Com a resum del tema podem consultar aquestes dues presentacions:

http://www.slideshare.net/enplastica/004-el-lenguaje-del-comic-3-eso

http://www.slideshare.net/actimoliner/el-cmic

I per a fer alguns exercicis pràctics proposem provar algun programa de disseny de còmics on-line com Pixton o Tandoo i mirar aquesta MUD:
http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/lectures/barcelona/despresbis3.htm

7.2 MODALITATS: TIRA CÒMICA, TEBEO, NOVEL·LA GRÀFICA I ÀLBUM IL·LUSTRAT.

7.2.1. Tira còmica

Una tira còmica, també anomenada tira de premsa o simplement tira, és una narració seqüencial breu que es desenvolupa a través d'unes poques vinyetes. Són obra d'un dibuixant o bé d'un dibuixant i un guionista. Una tira còmica és publicada periòdicament a diaris, revistes i en pàgines d’Internet. Es distingeixen dos tipus de tira còmica:
• Les tires diàries que es desenvolupen en unes poques vinyetes, solen estar dibuixades en blanc i negre.
tiradiaria.gif
Andrés Palomino, 2010 (tira diària)
• Les tires dominicals que solen ocupar tota la pàgina i són en color.
dominical.jpg
Calvin i Hobbes, 2007 (tira dominical)

Actualment, la majoria s'adscriuen al gènere còmic, però no sempre va ser així, destacant-se en el passat tires de premsa d'aventures (Tarzan dels micos), ciència ficció (Flash Gordon), històriques (Príncep Valent), policíaques (Dick Tracy) o romàntiques (The Heart of Juliet Jones).

7.2.2. El tebeo o còmic espanyol clàssic

El còmic espanyol clàssic (conegut com tebeo arran del còmic català TBO) és una revista infantil d'historietes vàries. El tebeo es caracteritza pel seu humor blanc, apte per a tots els públics, per una certa simplicitat narrativa i per incloure en cada número un episodi de diferents sèries. Entre les seccions més conegudes del TBO original (1917-1989), a tall d’exemple, podem esmentar “La família Ulises” o “Los inventos del TBO”.

Dins d’aquesta modalitat podem trobar revistes emblemàtiques com En Patufet o Pulgarcito, i sèries com El capitán trueno de Victor Mora y Miguel Ambrosio, Mortadelo y Filemón de Francisco Ibáñez o Zipi i Zape de Josep Escobar.


pulgarcito.JPGmortadelo-y-filemon.jpg
Algunes altres referències de la història del còmic espanyol es poden trobar aquí:



6.2.3. La novel·la gràfica
La novel·la gràfica és un còmic de gran extensió, de ficció o no, amb un únic autor i una temàtica densa i destinat a un lector madur i adult. És presentat com un llibre.
Podríem dir que una novel·la gràfica és una obra literària adaptada per a ser il·lustrada en forma de còmic, o dit d'una altra manera, és un còmic amb una història ben sustentada i ben escrita. El terme "novel·la gràfica" fou utilitzat per primera vegada el 1964, amb la finalitat de reivindicar el llenguatge audiovisual com a forma narrativa pròpia de l'alta cultura i portar el còmic al terreny artístic per separar-lo de la relació entre el còmic i l’ humor infantil.
Aquest gènere fou popularitzat desprès de la publicació i gran aportació de Will Eisner, amb el seu llibre Contrato con Dios de 1978. No obstant això, el gènere es va familiaritzar de veritat amb el gran públic a finals de 1980 desprès de l'èxit comercial del primer volum de Maus de Art Spiegelman.
maus.JPG

Altres novel·les gràfiques cèlebres són les següents:
watchmen.jpgv-de-vendetta.jpg
images.jpg
From hell

  • Fun Home, d'Alison Bechdel
funhome1.jpg
Fun Home

persepolis.jpg
Persépolis de Marjane Satrapi
Les novel·les gràfiques també estan molt vinculades amb el cinema, el setè art. Algunes de la adaptacions transportades a la gran pantalla són V de Vendetta, Sin City o Watchmen i en el cinema d’animació, El món de Coraline , basada en la novel·la gòtica Coraline.
Los_mundos_de_Coraline.jpg
Alguns tràilers: Sin City , Watchmen , V de Vendetta El món de Coraline


Un còmic i una novel·la gràfica es diferencien en diversos aspectes encara que alguns experts només veuen el format d'edició com a única diferència. Les diferències principals dels dos estils són relatives al format, l'extensió, el contingut, l'estil, el destinatari, la periodicitat i la distribució.
1. FORMAT
Còmic: historieta episòdica, que no inclou el començament, nus i desenllaç de la història. Cada número conté una part que no et permet d'entrada conèixer tota la història ni tots els personatges.

Novel·la gràfica: comprèn una historia completa. Els escriptors també poden crear una continuació, però igualment continuarà sent una historia completa. No altern el curs de la historia que el còmic, com que és periòdic, està obligat a fer.
2. EXTENSIÓ
Un còmic compta amb 20-30 pàgines, és pot llegir ràpidament. Les novel·les gràfiques poden ser molt més llargues.
3. PUBLICACIÓ
Els còmics: publicacions periòdiques i en sèrie i s'imprimeixen normalment en paper estil revista unit amb grapes i cola.
Les novel·les gràfiques solen ser impreses en format llibre i amb tapa dura que dóna una major qualitat que els còmics, com els llibres tradicionals.
4. CONTINGUT I ESTIL
Els còmics tenen una narrativa més bàsica i senzilla i la finalitat principal de servir com a entreteniment . Les novel·les gràfiques solen tenir una notable densitat conceptual, argumental o cultural i sovint tenen un rerefons crític i filosòfic potent.
Igualment, pel que fa a l'estil, sol ser més personal i característic el de les novel·les gràfiques, en què sol coincidir la figura del guionista i el dibuixant. Respecte al grau d'elaboració o perfecció artística, no hi ha gaires diferències.

5. PRESÈNCIA O NO D’ANUNCIS
Còmics: és freqüent trobar-hi anuncis publicitari per a captar l'atenció del lector sobre altres publicacions de la pròpia editorial.
Novel·les gràfiques: no en solen incloure, per tant, són més cares.
6. PÚBLIC
Còmics:destinats majoritàriament a un públic infantil encara que avui dia té un públic ample, de totes les edats. Al combinar textos simples amb il·lustracions descriptives pot ser un factor a favor per ajudar al nen a aprendre a llegir. El còmic especialment dirigit a adults seria el manga, estil típic del Japó.
Novel·les gràfiques: enfocades a lectors adults, principalment per la temàtica de les històries. Per exemple, les obres Sin City i 300, ambdues de Frank Miller, un dels novel·listes gràfics més reconeguts, tenen referències clares i freqüents a violència i sexe, temes no aptes per a nens i amb il·lustracions molt explícites.
7. VENDA I DISTRIBUCIÓ

Còmics: es venen directament en botigues especialitzades i quioscos, pocs distribuïts a través de llibreries.
Novel·les gràfiques: disponibles en botigues de llibres tradicionals i també freqüentment en biblioteques.
En conclusió, siguin de còmic o de novel·la gràfica, personatges com ara Spiderman, Batman, Mortadelo i Filemón, Tintin o Mafalda són només alguns exemples de còmics que han traspassat el paper fins arribar a la música, la televisió, les joguines i el cinema. En l'actualitat, però, el còmic tipus manga s'emporta tot l'èxit i influència internacional.
Mortadelo_Filemon.jpg
Mortadelo y Filemón

Spider-Man.jpg
Spider Man

Batman.jpeg
Batman

mafalda.jpg
Mafalda

Tintin.jpg
Tintín



6.2.4. L'àlbum Il·lustrat

Es tracta d'un nou corrent que interrelaciona el text amb la imatge en una poderosa simbiosi expressiva, de manera que és la imatge la que aporta el significat principal de la història i crea un clima emocional per sí mateixa.
3336.jpg
Em dic Yoon

La denominació d’aquest tipus de publicació va sorgir a la primera meitat del segle XX i va començar a desenvolupar-se al nostre país a partir dels anys setanta. L'àlbum il·lustrat viu avui una època de plenitud. Ho demostra el protagonisme que se li dóna des de les pròpies editorials fins a les llibreries. L'atracció que provoca el seu format en els joves lectors han influït per a què es tingui en compte com a recurs didàctic amb finalitats educatives.
La pedagoga Maria Rosa Gil considera que “els àlbums il·lustrats són llibres que permeten desplegar les capacitats expressives, comprensives i interpretatives dels lectors novells (...) i permeten crear contextos per facilitar comprensions literàries, estètiques i del món real”.
Entre els artistes que han il·lustrat obres d'aquest gènere podem trobar noms com els següents: el nord-americà Maurice Sendak con Donde viven los monstruos (1963), el taiwanès Jimmy Liao, l'australià Shaun Tan o l'alemanya Jutta Bauer. Entre els espanyols podem esmentar a Asun Balzola, Ana Juan, José Ramón Sánchez, Miguel Calatayud o Ulises Wensell.
Els àlbums il·lustrats ja han deixat de ser només per a nens i compten amb gran nombre d'exemplars pensats per a un públic adult. Entre altres, SM, Salamandra, Kalandraka, Barbara Fiore o Editorial Juventud són cases editores amb un gran fos d'àlbum il·lustrat.
Ofra Amit_El regalo_SM 1.jpg
l'àlbum il·lustrat

7.3 LES PRINCIPALS ESCOLES DEL CÒMIC

Tot i que sense entrar a fons en la seva trajectòria, cal almenys parlar de l’existència de tres grans tradicions d’historieta gràfica a nivell mundial, totes elles amb el seu caràcter diferenciador i amb els seus propis sistemes de producció i difusió:
Estatunidenca: els còmics, sobretot de superherois, amb la casa DC i la Marvel Comics al capdavant. Són els creadors de Flash Gordon, Popeye, Superman, Spiderman, Batman, Captain America, etc. Alguns dels noms més destacats serien els de Will Eisner o Frank Miller.
Franco-belga: les bandes dessinées, amb Astèrix d’Uderzo i Goscinny, al capdavant, i tota la sèrie de Les aventures de Tintin de Hergé o Spirou d'André Franquin.
Japonesa: els manga, amb un estil totalment diferent a l’occidental. Del manga tractarem tot seguit a l'apartat 7.4.
A banda, també amb notable importància, podem considerar l’escola italiana, amb el personatge de Corto Maltés d’Hugo Pratt, els còmics eròtics de Milo Manara o Guido Crepax o les aventures policíaques de Sam Pezzo de Vittorio Giardino.
En l’àmbit hispànic, destaquen sobretot l’escola argentina amb noms com Alberto Breccia, Juan Giménez, Horacio Altuna, Roberto Fontanarrosa o Quino, el xilè Alejandro Jodorowsky o l’escola espanyola, de la qual caldria fer un capítol sencer.
7.4 ELS GÈNERES DEL CÒMIC. EL MANGA JAPONÉS.

El còmic,segons el DIEC, és una “història explicada mitjançant una successió de vinyetes que contenen il·lustracions i text alhora”. A més, té les següents característiques:
  1. La narració és ràpida, les accions succeeixen amb celeritat i les descripcions es fan a través de les imatges.
  2. El llenguatge és col·loquial. Hi ha titubeig, expressions populars, interjeccions, etc.
  3. Se solen utilitzar recursos humorístics com noms graciosos, comparacions, ironia hipèrboles, equivocacions...

7.4.1 Els gèneres del còmic

Els gèneres del còmic poden ser agrupats de la següent manera:
  • Infantil o Kid Strips: dirigit al públic infantil. Les principals característiques són la satirització de situacions adultes, personatges fora de la simetria normal d’una persona i caracteritzats per animals.
1.jpg

  • Familiar o Family Strips: dedicat al caràcter familiar; aquí cada integrant de la família són els principals arguments, solen ser de bon humor i amb un poc de sàtira.

2.jpg

  • Superherois: Són protagonitzats per un personatge amb superpoders. Aquestes historietes solen portar de manera implícita els somnis i les esperances de la gent i en els pitjors moments són un alleujament de la tragèdia.

3.jpg
Spider-man per Stan Lee i Steve Ditko

  • Aventures: està situat en llocs exòtics, perillosos i en països remots. Els personatges solen ser amants de la justícia, pioners de la ciència ficció o investigadors (normalment de llegendes).

4.jpg
Tarzán per Edgar Rice

  • Vaquers o Western: són personatges dolents que tenen tantes bales com dones. Aquest a deixat de considerar-se còmic per el contingut narratiu pobre i per ser un dibuix de mala qualitat.
5.jpg
  • Policíac: amb molta violència i amb intriga criminal. Aquest gènere exalta les gestes i les peripècies policíaques i presenta detectius disposats a defensar la llei a qualsevol preu.
6.jpg

  • Terror: dedicat a les històries que inspiren por, pensades per a un públic difícil d’espantar .El tipus de còmic és de gràfics molt marcats, amb imatges grotesques i fins i tot sàdiques, per provocar una lectura sufocant.

7.jpg
  • Intel·lectual: desenvolupat a Amèrica Llatina i Amèrica del Nord a principis dels 60. Comprèn històries crítiques amb la societat, des de fets reals fins a fantasies de tota mena. La diferència s'aconsegueix gràcies al sentit cultural elevat de les seves pàgines, al raonament que provoquen. El seu objectiu és la reflexió.

8.jpg
Mafalda

  • Comix o protesta: Nascuts als Estats Units en la dècada dels 60 's, aquestes historietes sobresurten per la seva crítica a l'autoritat, sàtira al poder i reflexió de les conductes socials i governamentals, no pot existir un moviment estudiantil o grups subversius sense aquests còmics .

9.jpg
Un Comix de Garfield per Jim Davis

  • Eròtic: com bé ho diu el seu nom en la seva temàtica predomina el sexe i la sensualitat. Els seus protagonistes solen ser dones voluptuoses i homes musculosos. El problema d'aquest gènere és que la línia entre l'erotisme i la vulgaritat és molt prima i solen ser més grotesques que sensuals.


10.jpg

  • Polític: és un dels més expressius, tradicionalment els països tercermundistes són els que gaudeixen de més i millors expositors d'aquest gènere. Normalment la seva publicació és continua ja sigui diàriament o per setmana.

11.jpg

Hi ha altres gèneres, però els mencionats són potser els més rellevants. Caldria tanmateix esmentar altres que s'expliquen pel seu nom: els de ciència ficció, els bèl·lics, els drames, els d’acció, històrics, psicològics, etc.

Els còmics però, també es poden categoritzar per la seva mida: de format americà (o floppies de 24-80 pàgines grapades), digest (mida butxaca), trade paperback (tom recopilatori en pasta tova), hard cover (el mateix però en pasta dura), novel·la gràfica (història original en format llibre, de pasta suau o dura), mitja carta (els típics que surten a les pel·lícules, que són de tipus revista), òmnibus (tom massiu recopilatori, en pasta dura), format europeu o àlbum (com els de Astèrix), strip (tira còmica com les que se solen trobar en els diaris, tipus Mafalda o Garfield), absolute (gran format, més alt i més llarg del còmic normal) i el tankoubon (recopilació de manga en format mitja carta o similar).

7.4.2. Diferències entre el “còmic” i el “manga


Tot i que se sol creure el contrari, el manga no és un tipus de còmic, sinó la paraula japonesa equivalent a "historieta" o "còmic". No fa referència a estils diferents ni narratives particulars dins d'aquest mitjà. Hi ha una pàgina web molt interessant on s'explica millor i que també inclou les “característiques” generals del còmic, es digui com es digui: bande-dessinée, fumetto, manga, manhwa o finalment tebeo. Així que la única diferencia real es la llengua que s'utilitza i la tradició en que s'emmarca, que és la japonesa.

7.4.3. El manga japonès


La paraula manga, ja dit anteriorment, significa còmic. A diferència dels còmics occidentals el manga és en blanc i negre (i en el cas que es vulgui aconseguir el color gris ho fan component diferents punts negres amb diferents diàmetres i separació entre elles donant la il·lusió de que s’ha utilitzat gris).

Una bona manera d’explicar el còmic nipones és fent la diferència amb l’americà. Així doncs, mentre que el dibuix del segon és mes realista, el seu rostre és més detallat i són personatges molt musculats. En canvi, el del primer és més lliure i solen dibuixar els personatges amb boques petites i ulls grans, però hi ha excepcions.
12.gif
Kamikaze Kaitō Jeanne és un mahō shōjo manga de Arina Tanemura
13.jpg

Els quadres de diàleg són diferents, mentre que en el còmic americà s'escriuen els pensaments dels personatges en un quadre de núvol, al japonès s'escriu com un petit paràgraf sovint de color clar al costat del personatge que ho diu.

També quan parlen, en l'americà, s'usen molt els rectangles per als diàlegs, en el japonès, d’altra banda, es tanquen en una petita bombolla vertical que sembla difuminada.

Els japonesos són més lliures en l'ús dels colors i la roba, fan robes realment extravagants i cabells i ulls de colors cridaners.

14.jpg
Puella Magi Madoka Magica

Dins del manga japonès hi trobem els següents gèneres (els més coneguts):
  • Doujinshi: aquest tipus es tradueix com "fan-treball" és un manga no oficial , un fanzine, que es fa i es produeix pels fans de la sèrie original, o un manga d'auto-publicació.
  • Gekiga: significa "imatges dramàtiques". Aquest és experimental o més literari.
  • Hentai: El seu contingut és pornogràfic (per a adults). Hentai en japonès significa "pervertit" o "perversió".
  • Josei: dirigit a dones adultes. Es deriva del "Comic Lady" anglès.
  • Seinen: (literalment "adult") és exactament el mateix com Josei però per als homes.
  • Shoujo: (literalment "noia jove"), shojo significa verge. Està dirigit a dones joves fins als 18 anys. Aquestes sèries tendeixen a centrar-se en el romanç i les relacions des del punt de vista d'una dona jove.
  • Shonen: això és gairebé el mateix que el shojo excepte que és sobretot d’acció, d’esports o de romanç per als homes fins als 18 anys. Es tradueix literalment com "noi".
  • Kodomo: aquest tipus de manga és per als nens petits que estan aprenent a llegir. Kodomo es tradueix literalment com "nen".
  • Shoujo-ai / Yuri: aquest manga es basa en les relacions romàntiques noia - noia. Shōuo-ai es tradueix literalment com "dona-amor", tot i que cal assenyalar que en el propi Japó, aquest terme té un significat diferent, en referència a la pedofília. Yuri es tradueix literalment com "Lily". Al Japó, el terme GL (amor de noia) es sol utilitzar.
  • Shonen-ai / Yaoi: aquest manga és el mateix l’anterior excepte que són relacions noi - noi. Shonen-ai es tradueix com "noi-amor". Yaoi és un acrònim de nashi yama, Ochi nashi, nashi imi (sense clímax, sense acudit, sense sentit). BL (Boy Love) s'utilitza de vegades al Japó per a aquest tipus.
  • Mahō shôjo: les protagonistes tenen poders màgics i els utilitzen per defensar algun objectiu. En algunes ocasions els utilitzen per divertir-se.

7.4.5 L'anime

L’anime és una obra d'animació japonesa. Aquesta paraula possiblement prové de animation. Generalment, quan un manga es fa popular, un estudi d'animació japonés s'encarrega de fer el correspondent anime. Com l’anime és una adaptació del manga, la història pot canviar lleugerament (o molt).

Podem distingir alguns aspectes sobre l’anime:
  • Sèrie TV: És un anime que es fa com a sèrie de televisió.
  • OVA: Una OVA és una seqüència animada especial que l'estudi d'animació realitza amb la finalitat que no s'emeti a TV, sinó que es vengui directament en DVD o aparegui en els cinemes. Solen ser històries inventades per l'estudi d'animació, encara que de vegades s'aprofiten les OVA per explicar fragments especials d'un manga.

Tanmateix l’anime no ha de sorgir obligatòriament d’un manga (tot i que és l’habitual); també pot sortir d’un videojoc o simplement ser una creació totalment nova.

8. EL DIAPORAMA
El diaporama és una creació audiovisual que es basa en la projecció de diapositives acompanyades de sons. Entre les propietats expressives del diaporama en destaquen les següents:
  • eficàcia comunicativa: la utilització de diversos mitjans simultanis fa que els missatges que es transmeten arribin de forma directa al receptor, que reté la informació fàcilment.
  • facilitat d’ús: el diaporama és la forma més barata i còmoda de crear una obra audiovisual.

diaporama.png

8.1. Eines

Els elements que constitueixen la base tècnica de qualsevol diaporama són:
  • Diapositives: fragments de pel·lícula en positiu capaços de formar una imatge de grans dimensions i de qualitat.
  • Càmera fotogràfica:per poder crear les diapositives que tenen un revelat diferent a les fotografies normals.
  • El projector de diapositives: compost per:
    1. Sistema òptic, semblant al de una càmera. Enfoca, amplia o redueix la imatge.
    2. Safata per a diapositives: on es col·loquen les diapositives en l’ordre previst.
    3. Mecanisme de canvi de diapositives: interruptor o comandament que canvia d’una diapositiva a la següent.
    4. Gravadora i reproductor de so: serveix per acompanyar la projecció d’imatges.

8.2. Procés d’elaboració

Per elaborar un diaporama, s’han de seguir els passos següents:
  1. Idea i objectius: s’ha de tenir clar quina idea es vol transmetre.
  2. Guió multimèdia: desenvolupament per escrit del que expressarà el diaporama.
  3. Guió il·lustrat: dibuix de l’aspecte que tindran de les imatges a al pantalla.
  4. Disseny d’imatge: elaboració de les diapositives segons el guió gràfic
  5. Disseny de so: enregistrament de la música i dels diàlegs del diaporama segons el guió multimèdia.
  6. Programa: elaboració d’un document que indica l’ordre i la duració en que es projectaran les diapositives.

8.3. Ús del projector i del reproductor de so

L'exposició d'un diaporama segueix els passos següents:
  1. Preparació de les diapositives: s'utilitzen marcs per a les diapositives, que enquadren exactament la imatge que s'ha de veure a la pantalla.
  2. Muntatge de les diapositives a la safata: s'enumeren les diapositives segons el programa i es col·loquen a la safata del projector. Aquesta operació s'ha de fer amb molta cura, consultant el guió il·lustrat.
  3. Projecció a la pantalla: per que sigui correcta s'han de tenir en compte els aspectes següents:
    • Pantalla: ha de ser una superfície blanca perquè els colors es projectin correctament i llisa perquè les imatges no adquireixen la textura de la superfície.
    • Distància del projector a la pantalla: com més lluny estarà més gran es vera la imatge i viceversa.
    • Posició del projector: la imatge s'hauria de projectar des de l'altura dels ulls dels espectadors, però és més còmode situar-lo amb una mica més d'altura.
    • Disposició de l'espai de projecció: posició de tots els objectes per que la imatge es pugui projectar sense obstacles que la deformin.
    • Il·luminació: cal que la zona propera a la pantalla estigui fosca, com al cinema.
  4. Reproducció del so i sincronització amb la imatge: si s'utilitzen diverses fonts de so, cal coordinar-les totes seguint el programa que s'ha dissenyat, i en el qual s'indica l'ordre i la duració en segons de cada un dels fragments sonors.

8.4. Multivisió

És la projecció de diverses imatges amb diferents projectors de diapositives sobre una mateixa superfície. Les aplicacions que es donen a la multivisió són les mateixes que les que es donen al diaporama simple. Normalment va acompanyada de so i permet jugar amb la força expressiva de cada una de les seves imatges per aconseguir un lloc de projectors de diapositives, també s'utilitzen canons de vídeo que llancen la imatge procedent de qualsevol font a una gran pantalla.

7.5. Programari par a diaporames

Avui en dia hi ha programes informàtics que fan tasques similars a les del diaporama tradicional amb grans avantatges. Per això en l'àmbit particular i escolar, el diaporama ha desaparegut pràcticament. Només s'utilitza amb finalitat artística, en museus i instalacions d'art contemporani.

Els programes informàtics de presentació de diapositives més habituals són:
  • Power Point: és el més utilitzat en educació, ja que és molt fàcil d'utilitzar.
  • Impress, versió lliure del Power Point, compatible amb ell.
  • Flash: és d'ús professional. Amb aquest programa es pot elaborar un diaporama amb una gran precisió a l'hora de coordinar música i imatge.