7. Literatura y guión cinematográfico.
8. Los géneros cinematográficos.


7. LITERATURA I GUIÓ CINEMATOGRÀFIC.


Com a mostra d'apunts bàsics sobre cinema i guió aquí en teniu un bon exemple: http://www.frcescelearning.com/FSP/html/vip/quart/pdfs/unitat02.pdf

I com a exemple d'una bona adaptació cinematogràfica podem esmentar tres films molt diferents que giren al voltant de la Guerra Civil Espanyola:

a) Los girasoles ciegos (2008), llargmetratge de José Luis Cuerda sobre els perdedors del conflicte, amb guió adaptat de Rafael Azcona i el mateix director a partir del llibre de contes homònim de l'escriptor Alberto Méndez.



b) Las bicicletas son para el verano (Jaime Chávarri,1984), basada en l'obra de teatre homònima, escrita per Fernando Fernán Gómez.

c) Una altra mostra de film sobre la Guerra Civil amb una realització molt senzilla però efectiva és el curtmetratge Paseo (2007) d'Arturo Ruiz Serrano, sobre la mala sort dels presoners que restaven al bàndol contrari durant la mateixa època, el malson tan llunyà però recurrent del conflicte fratricida del 36-39. El quadern de treball didàctic, que inclou el guió, es troba en pdf clicant aquí.



8. ELS GÈNERES CINEMATOGRÁFICS.

Un gènere cinematogràfic és una manera de classificar les pel·lícules segons les seves característiques formals i/o de contingut. Cada pel·lícula es pot adscriure a un o altre gènere determinat segons una sèrie de factors entre els quals destaquen:
a) la tècnica emprada,b) la base temàtica,c) l'argument,d) els personatges,e) els símbols utilitzats,e) el major o menor grau de ficció i/o versemblança,f) l'enfocament de la història,g) l'estructura de la narració (plantejament- desenvolupament- resolució) ih) la intenció dramàtica.
En el conjunt clàssic dels gèneres cinematogràfics hi trobem unes 14 modalitats. Aquí hem ampliat la llista fins als 20 possibles gèneres o modalitats cinematogràfiques.

1. El cinema d'acció i aventures


El cinema d'acció és un gènere en el qual predomina l'espectacularitat de les imatges i l'ús d'efectes especials, deixant al marge qualsevol altra consideració. Els elements més freqüents d'una pel·lícula d'acció són les persecucions (tant a peu com amb vehicles), els tirotejos, les baralles, les explosions, els robatoris i els assalts.
El cinema d'acció en realitat seria més un convencionalisme popular que un gènere cinematogràfic seriós, encunyat pels crítics. Sorgeix per anomenar cintes amb actors populars i trames lineals, plenes de ritme, violència i moviment, rodades en escenaris urbans majoritàriament. Aquestes pel·licules fa unes dècades sovint no arribaven als cinemes, ja que solien anar directament al "blockbuster" (video-club) del barri. Abans se llogaven en format vídeo VHS i se miraven a la TV durant cap de setmana, ara se miren directament a la TV, a Internet o es lloguen com DVD o Bue-Ray.
La trama sol estar basada en un conjunt reduït de clixés típics dels contes de fades en què se solen incloure:a) un heroi més o menys solitari que viu una sèrie de peripècies més o menys arriscades en un lloc remot o exòtic, b) un malvat c) una jove desvalguda i innocent (que serà rescatada pel protagonista) d) un actor secundari còmic, que fins i tot pot ser un animal; i e) un final feliç (que sovint inclou també la unió sexual o fins i tot les noces del protagonista amb la noia). Aquest gènere, doncs, sol basar-se en arguments d'inspiració policíaca, viatgera, històrica o bèl·lica; i reproduieix un model llegendari, nascut a les antigues sagues mitològiques i reforçat per les epopeies antigues i les modernes novel·les de cavalleries.
El tema principal és el conflicte entre bons i dolents, l'eterna lluita entre el bé i el mala, plantejat de forma maniquea (sense matisos), té un ritme trepidant i compta amb abundants efectes especials que ressalten les escenes d'acció, ja que les situacions perilloses s'han de mostrar de forma versemblant i s'han de prolongar molt per aconseguir la màxima atenció per part del públic.
Alguns exemples recents de cinema d'acció serien: La jungla de cristal (1988), El caso Bourne (2004) o l'exemple més conegut, que seria el de A la recerca de l'arca perduda (Raiders of the Lost Ark) (1981), dirigida per Steven Spielberg i produïda per George Lucas. Les quatre seqüeles de les aventures d'Indiana Jones són també clàssics del gènere.



2. El cinema d'animació


L'animació és una simulació de moviment produïda mitjançant imatges que es creen una per una. Després, en projectar-se successivament, aquestes imatges (denominades quadres) es produeix la il·lusió de moviment, però el moviment representat no existeix en la realitat. El cinema d'animació comprèn els dibuixos animats, amb el qual sovint es confon, l'animació amb titelles, l'animació amb plastilina (claymation), els objectes en moviment, l'animació amb ninots (Lego o d'altres), els gravats mòbils, els jocs d'ombres...
El francès Georges Méliès va ser un dels primers a utilitzar àmpliament l'animació en les seves produccions. Ell mateix va descobrir, per accident, el truc de substitució (stop-trick) i va ser també un dels primers a emprar la tècnica de l'stop-motion (o fotograma a fotograma). El stop-trick el va descobrir un dia que la seva càmera va fallar en ple procés de gravació. L'anècdota explica que quan gravava al carrer, la càmera es va parar uns segons durant la filmació d'un òmnibus i, quan va poder seguir gravant, en comptes de l'òmnibus passava un cotxe fúnebre. A més, els homes que passaven pel carrer havien estat substituïts per dones. El resultat era sorprenent, màgic.
Avui dia hi ha gent que es guanya la vida a Internet fent ús d'aquesta tècnica. El cas més conegut és el del nord-americà de Zach King. Aquí tens una mostra de les seves habilitats: https://youtu.be/38bn87vPfcc

L'animació tradicional va ser el procés que es va utilitzar per a la majoria de les pel·lícules de dibuixos animats del segle XX. Els fotogrames individuals d'una pel·lícula d'animació tradicional són les fotografies de dibuixos que són creats sobre paper. Per a crear la il·lusió de moviment cada dibuix difereix lleugerament de l'anterior, mantenint els trets característics del personatge, objecte o fons que s'està animant. Aquesta va ser la tècnica utilitzada per la factoria Walt Disney fins els seus últims grans èxits de la dècada dels 90 com La bella y la bestia (1991).
Alguns exemples de cinema d'animació serien films ja comentats o esmentats en altres parts del wiki com:a) Blancanieves y los siete enanitos, (1937) primera cinta de dibuixos animats, obra mestra del gènere i peça clau de l'imperi Disney;b) O Apóstolo stop-motion 3D, animació de qualitat feta a Espanya; ic) Up (2009) animació en 3D feta amb ordinador per Pixar Studios.

Per saber com va començar el cinema d'animació primitiu, aquí us deixo un exemple de la tècnica del cinema per crear efectes i animacions amb objectes i persones, creada o perfeccionada pel francès Georges Méliès, així com també per l'espanyol Segundo de Chomón en films com "El hotel eléctrico".


Els primers anys del segle XX alguns dibuixants ja van veure les possibilitats d'animar dibuixos utilitzant la nova tecnologia del cinema. "Humorous Phases of funny faces" 1906 dibuixat i filmat pel nordamericà James Stuart Blackton es considera el primer film d'animació de la història tot i que es una animació molt rudimentària.

3. El cinema bèl·lic


El cinema bèl·lic és un tipus de cinema, normalment històric, on es conta una operació militat, una batalla particular o una part substancial d'una guerra. Hi ha pel·lícules on la batalla va succeir de veritat (Banderas de nuestros padres) i altres que no i que molt probablement no succeiran mai, també considerades sovint de ciència ficció (Transformers), però abunden més les del primer tipus. Alguns exemples clàssics, basats en fet reals, són "Senderos de gloria", "Salvar al soldado Ryan", "La delgada línea roja" o "Cartas desde Iwo Jima".
Tot i que el tema bàsic és la guerra i tot allò que aquesta suposa, el cinema bèl·lic ha passat per diferents etapes que s'han anat alternant al llarg del segle XX. Les pel·lícules han ofert una gran varietat de posicionaments respecte a allò que és o representa una guerra. En molts casos s'ha mostrat la guerra com un instrument necessari o com un engranatge que funciona a la perfecció. En d'altres casos el cinema ha servit per enfortir els seus participants psicològicament, donant visions esbiaixades sobre l'enemic i heroïtzant el propi exèrcit. En aquests casos domina l'acció, la proesa, el fet heroic, la confrontació amb l'enemic, la batalla i la victòria final. En moltes altres pel·lícules, però, la guerra ha estat definida per les seves conseqüències, mostrant-la com una solució absurda i irracional. En aquests casos predominen les experiències personals, les relacions entre les persones i la presa de consciència dels resultats reals provocats per la guerra.
Les subtemàtiques o els elements narratius que han servit per a mostrar-nos el fet bèl·lic han estat també variades. No tan sols la narració d'una batalla concreta o la destrucció i ocupació d'un indret formen part del cinema bèl·lic, també la biografia militar o les experiències concretes de soldats, així com la situació de deportats, presoners o de la població civil. Altrament, algunes temàtiques s'han centrat en el conflicte entre grans estats o en els traumes i les seqüeles postbèl·liques.
Moltes són decididament antimilitaristes i posen de manifest la crueltat de la guerra, mentre que la resta s'emmarquen en la categoria de propaganda. També s'hi han fet series com "The Pacific" o "Hermanos de Sangre". N'hi ha que al mateix temps conten una història d'amor, com ara Casablanca (1942) de Michael Curtiz i d'altres que són pura èpica i defensa d'una determinada ideologia. Aquest és el cas de cintes soviètiques com El acorazado Potemkin o Masacre: ven y mira.
Una bona llista la trobem en aquest article de la revista Jot Down: ¿Cuál es la mejor película bélica?

Un bon exemple de pel·lícula bèl·lica actuala és American Sniper (El Francotirador), un film bèl·lic (de la guerra d'Iraq) barrejat amb el drama i que conté biografia, de Clint Eastwood. També d'aquest actor i director tenim "Cartas desde Iwo Jima" (2006)


"Transformers" (Michel Bay 2007)



4. El cinema de ciència ficció


Els seus límits es confonen sovint amb els de la literatura fantàstica. Està basat en una versió fantasiosa i extraordinària de la realitat que segueix l'estela oberta per la literatura del mateix gènere, iniciada en l'època romàntica per autors com ara com Mary W. Shelley o Edgar Allan Poe. Està centrada generalment en el desenvolupament sorprenent de la tècnica i la ciència. L’acció té lloc majoritàriament en temps futurs, i és presentat amb una sèrie de característiques que donen peu a la vida extraterrestre i, fins i tot, idea possibilitats científiques inexplorades en el temps contemporani.

Una part essencial del gènere tracta de l’univers inconegut, la invasió alienígena, viatjar per l'espai, la intel·ligència artificial, les catàstrofes o personatges imaginaris. Fa servir sovint efectes especials molt espectaculars i els superherois hi juguen un paper molt rellevant. Té l’inici el 1898 amb Le rêve d’un Astronome de Georges Méliès (1861-1938), la primera pel·lícula amb trets "fantàstics".

Un altre exemple, molt diferent: Arnold Schwarzenegger encarna l’ heroi justicier i violent en els mons futuristes a Total Recall (1990), Terminator II (1991) i Robocop (1988).

La majoria d’obres del gènere de ciència-ficció es troben en una cruïlla temps-espai:
- Viatjar al passat: The Lost World , de Hoyt, 1925- Al futur: 2001, una odisea del espacio de Kubrick, 1968 considerada la que va marcar el cim del cinema de ciència-ficció. - Al macrocosmos Die Frau im Mond, de Lang, 1928. - Al microcosmos The Fantastic Voyage, de Fleischer, 1965.
Utilitzen conceptes paracientífics aplicats a: - La psicologia ( Das Kabinet des Doktor Caligari, de Wiene, 1919), - A les noves fonts energètiques ( El hotel eléctrico, de Chomon, 1905; The War Game, de Watkins, 1969), - A la creació de monstres antropomòrfics ( El Golem, de Wegener, 1920; Frankenstein, de Whale, 1931).
Des del final dels anys setanta, G. Lucas i Steven Spielberg esdevingueren els capdavanters d’aquest gènere que anà augmentant de popularitat gràcies als efectes especials.
Directors i pel·lícules:
George Lucas: THX 1138 (1971) i la La trilogía La guerra de las galaxias (1977-83) .Ron Howard: Willow (1988)Spilverg: ET (1982), Parc Juràssic (1993)Roland Emmerich: Independence Day (1996) P.Jackson: The Lord of the Rings (2001-2003)Gene Roddenberry : Star Trek (1966)James Cameron: Abyss (1989), Aliens (1986), Avatar(2009)Andrew Stanton John Carter (2012)

Franklin J. Schaffner "El planeta de los simios (1968)" Universos paral·lels: trilogia formada per The Matrix (1999), The Matrix Reloaded i The Matrix Revolutions (totes dues del 2003), dels germans Wachowski.

Blade Runner (1982), de Ridley Scott és una de les pel·lícules més transcendents de tota la història del cinema i descriu una inquietant narració sobre el futur d’una humanitat robotitzada.
Del món dels còmics també se’n van fer versions cinematogràfiques a partir dels personatges nord-americans Buck Rogers (1929) de Philip Nowlan i Dick Calkins, Flash Gordon (1933) d’Alex Raymond, Superman, Star Trek, Flash Gordon, Batman (1989) i Batman Returns(1992), X-Men (2000), de B.Singer; Spider-Man (2002), de S.Raimi; Hulk (2003), d’A.Lee; Daredevil (2003), de M.S.Johnson; Elektra (2005), de R.Bowman; The League of Extraordinary Gentlemen (2003), de S.Norrington;Hellboy (2004), de G.del Toro; Batman Begins (2005), de Ch.Nolan, i Fantastic Four (2005), de T.Story, Iron Man, Hulk, i el recent Capità Amèrica.

"La guerra de las galaxias" (George Lucas 1977)




5. La comèdia


La comedia es un género que proviene del teatro que presenta una mayoría de escenas y situaciones humorísticas o festivas. Su principal objetivo es entretener al público y provocarle a risa. Es un género amable con el espectador, pero nada fácil de realizar porque no resulta nada fácil hacer reír, ya que aunque la mayoría podemos estar de acuerdo en qué situaciones resultan dramáticas, pocos coincideremos en qué resulta divertido o gracioso. Su final es casi siempre feliz y permite salir de la sala con una sonrisa en la cara y la satisfacción de haber pasado un buen rato.
La comedia es quizá el género más apto para proporcionar entretenimiento sin más a los espectadores de cine, ya que les permite pasar un buen rato, pero su realización no tiene por qué carecer de calidad artística ni de crítica o sátira social: Un ejemplo de comedia hecha en una situación dramática es To be or not to be ("Ser o no ser") del director alemán Ernst Lubitsch, realizada en 1942, durante su exilio en Estados Unidos, como una ridiculización muy divertida de Hitler y la invasión de Polonia.

Hay varios tipos de comedia:
a) comedia romántica, en torno a una relación amorosa con enredos y altibajos-, casi siempre realizada en torno al clásico esquema de "chico conoce a chica" y se pelea con ella a persar de la fuerte atracción sexual que ambos sienten desde el inicio, lo cual se conoce también como "guerra de sexos".
b) comedia psicológica o de personajes, que gira en torno a los defectos o vicios que tiene el protagonista, normalmente un arquetipo al estilo de los que trataba Molière (el avaro, el hipócrita, el seductor...)

c) comedia social, en que se critican las actitudes o comportamientos de un grupo social determinado.
d) parodias, que hacen una imitación cómica de una obra seria conocida, como puede ser La vida de Brian, de los Monty Phyton.

Algunos ejemplos serian:
Una de las primeras películas de la historia: “El regador regado” (1895)


Comedia de situación: “I love Lucy” (1952)


Comedia romántica: “Cuando Harry encontró a Sally” (1989)

Una brillante parodia del cine religioso es La vida de Brian (1979) de los Monty Python:


6. El cinema documental


Fotograma del documental "La Isla de las Flores" (1989)
Fotograma del documental "La Isla de las Flores" (1989)

El documental es un gènere que treballa a partir de la representació fidel de la realitat i que pretén ser el reflex d'una època, un fragment històric, una situació o un problema social. Aquest evita la invenció construint un breu argument narratiu que serveix per a presentar-nos una realitat determinada des d'un punt de vista particular, sovint objectiu però també en ocasions molt parcial, subjectiu i fins i tot manipulador.
Per fer-lo s'utilitzen bàsicament imatges gravades en situacions reals, tot i que també hi poden haver elements simulats o preparats expressament. A partir d'una escaleta prèvia, sense tenir un guió elaborat totalment, la càmera busca, registra i documenta per tal de construir una visió particular dels fets. Així doncs, treballa a partir de fets coneguts, de dades, d'opinions, contrastant parers més o menys objectius, que s'ordenen després per dotar-los de forma i sentit.
Les temàtiques dels documentals poden ser moltes: documental científic, submarí, de viatges, antropològic, etnogràfic, de noticiari d'actualitats, d'art, social...
Molts grans directors han utilitzat el documental en les seves creacions, per exemple, el rus Dziga Vertov amb allò que ell anomenava el cinema-ull i que va reflectir de manera excel·lent en L'home amb la càmera (1929), l'avantguardista alemà Walther Ruttmann amb Berlin, die Sinfonie der Grosstadt/ Berlín, simfonia d'una ciutat (1927), l'estatunidenc Robert J. Flaherty amb Nanuk, l'esquimal (1922) i d'altres com els que cito a continuació:
- Triumph des Willens (El triomf de la voluntat) (1935) de Leni Riefenstahl que mostra el congrés nazi de Nüremberg i la seva calculada paralitúrgia, el poder de la maquinària nazi, la seva exaltació de la raça ària i les masses captivades pel magnetisme d'Adolf Hitler que fan pensar que no es pot oblidar que el tirà va arribar al poder elegit democràticament a les urnes.
- Bowling for Columbine (2002) de Michael Moore és una crítica de la societat americana que intenta respondre a la pregunta de per què el nombre d'homicidis per arma de foc és proporcionalment més alt als Estats Units que en altres països.
- Food Inc (2008) de Robert Kenner critica el sistema de producció industrial alimentària dels EUA qualificant-la d'econòmica i ambientalment insostenible. També reflexiona sobre el poder econòmic i legal de les grans companyies de productes alimentaris i la promoció d'hàbits de consum de menjar insalubre entre el públic nord-americà.
Si us quedeu amb ganes de saber-ne una mica més, us recomano "50 documentales que cambiarán tu visión del mundo".
Cal esmentar també que durant les etapes immediatament anterior i posterior a la Segona Guerra Mundial els reportatges cinematogràfics eren l'únic mitjà públic d'informació visual dels successos del món, cosa que va afavorir la producció massiva de documentals per part dels diferents governs amb intencions propagandístiques més que informatives (una bona mostra és l'espanyol NODO Noticiarios y Documentales, vinculat al règim de Franco). A partir dels anys 50, amb la progressiva implantació de la televisió, aquest gènere cinematogràfic sofrí transformacions, ja que semblava més adequat per la petita pantalla.
Durant els últims anys s'ha recuperat el documental com a eina de denúncia i molts directors joves han experimentat amb les possibilitats d'aquest gènere. La preocupació per problemes de caire social, la necessitat de buscar nous canals per a fer-los públics i una certa necessitat d'allunyament del cinema d'acció i romàntic de les gran productores, així com del cinema ple d'efectes especials i elements ficticis, ha propiciat també el recent decantament cap al documental, ja sigui en format llarg o curt (exemple: Ilha das flores/ La isla de las flores, Brasil, Jorge Furtado, 1989).

7. El drama


El drama sempre planteja conflictes entre els personatges principals de la narració fílmica i provoca una resposta emotiva en l'espectador, a qui intenta commoure apel·lant a la seva sensibilitat. Els problemes dels personatges estan relacionats sovint amb els desengany amorós, la soledat, la frustració vital o les desgràcies personals o familiars.

La temàtica d'aquest tipus de pel·lícules és molt diversa. Quan l'èmfasi emocional és exagerat i s'intenta fer arribar a l'espectador fins a les llàgrimes, aquest tipus de cinema es converteix en un melodrama. En ell, els personatges solen estar molt encasellats com a bons o dolents i el destí com a força negativa que els assetja sol jugar-hi un paper decisiu. A més, la presència d'una música que reforça el component sentimental, els primers plans i una fotografia molt centrada en les emocions, reforcen la tensió emocional de l'obra.

Un exemple molt recent de drama fins a les llàgrimes és Precious, un film nord-americà sobre una adolescent analfabeta, amb sobre pes i embarassada per segon cop que troba un sortida al seu infern particular a través de l'educació i l'ajuda dels assistents socials.




8. El cinema fantàstic


L’adjectiu fantàstic es refereix a allò pertanyent o relatiu a la fantasia. Permet nombrar allò “fingit”, que no té realitat i que només existeix en la imaginació. Aquest gènere correspon a un tipus de narració particular, que sol confondre’s amb gèneres veïns com la ciència-ficció o el terror. De fet, la paraula “fantàstic” s’ha emprat en contextos tan variats, que ha perdut part del seu valor intrínsec. Sigui com sigui, el gènere fantàstic s’encarrega de subvertir les lleis del món real.
Els subgèneres predominants són la fantasia èpica, ambientada en un futur multiplanetari o en un marc que recorda a l'Edat Mitjana però amb races i mags; el cinema de superherois i el cinema d'aventures on intervenen elements sobrenaturals, usualment dirigit al públic infantil.

Alguns exemples en cinema serien Charlie y la fábrica de chocolate que explica com reaccionen quatre nens que provenen de móns molt diferents, en visitar una fantàstica fàbrica de xocolata i el seu estrafolari propietari; i Eduardo Manostijeras que ens conta la vida d’un ésser fantàstic i en particular la seva interacció amb una comunitat que podríem definir com a normal (tot i que no ho fos gens).
Alguns altres exemples de pel·lícules de cinema fantàstic també són King kong (Arthur C. Schoedsack i Merian C. Cooper, 1933), Jàson i els argonautes (Don Chaffey, 1963), Conan el Bàrbar (John Milius, 1982) i El senyor dels anells: La comunitat de l’anell (Peter Jackson, 2001).

Aquí us deixo el tràiler de la pel·lícula El senyor dels anells: La comunitat de l'anell :


9. El Cinema històric


El gènere històric és aquell que gira entorn la narració d’un o diversos fets reals. Cada pel·lícula històrica ofereix un punt de vista ideològic sobre la realitat passada, de manera que és molt rar trobar obres d'aquest tipus que puguem considerar imparcials u objectives. Normalmente necessiten una producció molt cara perque s'ha de reconstruir escenaris i ambients d'altres èpoques amb gran fidelitat i les despeses per fer decorats, obtenir vestuaris i objectes d'època són molt elevades.
Dins del gènere històric hi ha diversos subgèneres com ara: el peplum o històries de grecs i romans; el biopic o films biogràfics; i el cinema bèl·lic o de batalles (que ja vam esmentar també a dalt).

Dins d'aquesta categoria podem situar famosos films com ara Novecento (1976) de Bernardo Bertolucci, el biopic Malcolm X (1992) de Spike Lee o el modern peplum Agora (2009) de Alejandro Amenàbar.

A més, alguns altres exemples de cinema amb valor històric serien La lista de Schindler, drama basat en un fet real i situada a l’època de l’Holocaust jueu per part dels nazis, o Cabaret, pel·lícula musical que narra la història d’amor d'un escriptor americà i una jove cantant a Berlín durant els anys 30 durant els inicis del nazisme.

10. El cinema infantil


Són pel·lícules que per la seva temàtica van dirigides a nens i nenes, amb fins didàctics o d’entreteniment, basades en situacions de la vida reals o fictícies. Generalment, estan presentades en dibuixos animats, filmacions reals o una mescla d'ambdues.

Habitualment, aquest tipus de cinema ens mostra la vida d'uns personatges que eduquen als infants per saber com actuar en el seu futur i aprendre de tot allò que els pot arribar a succeir. Tanmateix, els experts, afirmen que el cinema, majoritàriament, és un aprenentatge. En moltes filmacions apareixen, homes, dones, nens i nenes cuinant, fent-se el llit... és a dir, en accions rutinàries a les quals els infants s'han d'acostumar.

Si més no, podríem afirmar que una pel·lícula infantil com pot ser, Buscando a Nemo, humanitza els personatges, ja que es mostren aquells valors que formen part de l'essència del ser humà i milloren la seva qualitat com a "persones" tot regulant la seva relació amb els altres. Aquesta qualitat, avui dia, es troba en la majoria dels casos en desús i fins i tot, en decadència. Els mitjans audiovisuals, concretament el cinema infantil per fer aprendre als petits, ens ajudaran a fer-los entendre els valors i contravalors per créixer com a persones intel·lectualment reflexives.

Cal destacar, però, que hi ha cançons interessants en gairebé totes les pel·lícules infantils, que transmeten uns valors que serviran d'ajuda a l'infant per veure de què tracta, en definitiva, la vida de la qual en formen part, encara que sigui en petita dosi. Alguns exemples serien els següents: Yo soy tu amigo fiel de Toy Story, Quiero ser como tú de El libro de la selva, Hi! Ho! de la Blancanieves y los siete enanitos i Eres tú de la Bella Durmiente, entre d'altres.

Finalment, és possible que en relació a l'edat de l'infant sigui necessària una prèvia o post explicació sobre allò que ha visualitzat, d'aquesta manera, s'aconseguiria una unificació dels coneixements ques'han prestat durant el film i es consolidarien d'una manera més reforçada.


list_640px.jpg
Exemples pel·lícules infantils


11. El cinema musical


Com a gènere musical ens referim a tota aquella producció cinematogràfica en què els personatges s’expressen cantant cançons i fins i tot ballant, de manera que el diàleg alterna amb les cançons que expressen els seus pensaments i sentiment i s'hi introdueixen coreografies diverses, ja sigui simplement per reforçar la bellesa visual i sonora de les escenes o per transmetre emocions que han de mostrar-se mitjançant el moviment rítmic i harmònic. A vegades, el film és cantat i ballat íntegrament.

Els clàssics dels cinema musical estan en la tradició nordamericana dels anys 50 i 60 del segle passat. on normalment mostren tot allò que senten i balls, ja sigui en diversos moments del film o en la seva totalitat.

Aquests films solen tenir una banda sonora original.

Exemples:

Grease (1978)

Moulin Rouge (2001)

Into the Woods (2015)

Llista dels millors musicals de la història

12. El cinema negre


Humprey-Bogart.jpgL'anomenat cinema negre, cinema de detectius, cinema criminal o cinema policíac (també dit a vegades "de lladres i serenos" en català) es va desenvolupar sobretot als Estats Units en les dècades dels 40 i els 50 del passat segle. Reflecteix l'ambient dels baixos fons urbans i està protagonitzat per detectius, policies, mafiosos, assassins a sou o d'altres criminals sense escrúpols, arrossegats a una constant fugida cap endavant forçada pel desig de fortuna, les drogues, l'alcohol, la necessitat de revenja o l'amor provocat per dones "fatals", atractives i seductores. Formalment, tenen reminiscències de l' expressionisme alemany per seu gust per jugar amb ombres tenebroses, per la recreació d'ambients foscos i per la violència que mostren. Ideològicament, és un cinema que denuncia la falsedat i la maldat de la societat moderna, destacant el que té de cínica, corrupta i perillosa, i mostra un pessimisme existencial que no deixa cap escletxa oberta a l'esperança.
El tema central del "film noir", com es va anomenar en francès, és la lluita eterna entre el mal i el bé. La primera pel·lícula "negra" és "El falcó maltès" (1941) , dirigida per John Houston i protagonitzada per Humphrey Bogart i Mary Astor. Aquest actor va destacar especialment com a detectiu en films protagonitzades pels detectius solitaris, antiherois, Sam Spade i Philip Marlowe, creacions dels novel·listes considerats els mestres de la novel·la negra Dahiell Hammet i Raymond Chandler.
Com a mostra, una escena de "The big sleep" (El son etern), amb la magnètica parella formada per Bogart i Lauren Bacall:


L'evolució del cinema policíac ha estat condicionada per la incorporació d'elements de misteri i acció, donant lloc al denominat thriller, que es caracteritza pel seu to híbrid, ja que acull ingredients procedents d'altres gèneres.
Alguns altres exemples de cinema negre clàssic són pel·lícules com Laura d'Otto Preminger La jungla d'asfalto de John Houston, El son etern de Howard Hawks, Touch of evil (Sed de mal) d'Orson Welles o Vertigen (D'entre els morts), d'Alfred Hitchcock. Més modernament, podem citar Els intocables, de Brian de Palma; Difícil de matar, de John Mc Tiernan; Enemics públics, de Michael Mann Chinatown de Roman Polanski o Els infiltrats, de Martin Scorsese.

13. El cinema polític


És un gènere on s'expliquen fets històrics que tenen una relació molt estreta en una corrent política determinada. A banda d'explicar els esdeveniments, també el director ens pot mostrar mitjançant missatges subliminals de determinades ideologies, on els nostres sentits no són capaços de percebre el missatge però, el nostre subconscient si que el capta. El cuirassat Potemkin, de Serguei M. Eisenstein; Hidden, de Ken Loach, són alguns exemples.

14. El cinema religiós


Es un tipus de gènere cinematogràfic amb la finalitat de transmetre una ensenyança moral i religiosa que serveixi com a resposta a les preguntes existencials clàssiques. Pot relatar una llegenda, un mite o la vida santa i exemplar d'un profeta, un fundador o un membre destacat de la religió en qüestió i sol plantejar dilemes morals als quals se'ls ofereix una solució ortodoxa segons les creences del director i/o productors.
Las pel·lícules religioses més destacades de la història són les que fan referència a la vida de Jesucrist a partir dels textos bíblics, però hi ha moltes altres que reflecteixen la religiositat musulmana, budista, hinduista, entre altres.
Destaca Bella (2006) de Alejandro Monteverde. Aquesta consisteix en una crítica de l'abort en les societats occidentals i cristianes.




15. El cinema "romàntic"


Es caracteritza per tractar arguments construits amb events o personatges totalment relacionats amb el tema de l'amor i les relacions romàntiques. En aquest tipus de cinema, es representa la història amorosa de dos protagonistes, que poden estar influenciats per d'altres personatges també importants en el relat, i que travessa les principals etapes de concepció de l'amor romàntic com poden ser el festeig, inicialment, o el casament, finalment.

Aquest gènere freqüentment explora elements clau en la concepció popular de l'amor, construint el seu argument a partir de situacions com l'amor a primera vista, l'amor cronològicament discordant ( amor entre una persona d'edat jove i una persona d'edat madura), l'amor tràgic, l'amor destructiu, l'apassionant amor sexual,l'amor homoeròtic, i l'amor impossible. El cinema romàntic es caracteritza per retratar una història d'amor o la recerca de l'amor com a argument principal del film, recolzant-se en situacions alienes a l'argument principal que obstaculitzarïen la continuïtat de l'amor entre la parella protagonista de la pel·lícula. Com a obstacles amorosos s'inclouen: la percepció d'un amor impossible, la infidelitat, la incompatibilitat amorosa, el famós love-hate, més comú entre els adolescents, la malaltia, els diners, la discriminació social i la intervenció de persones en què la seva missió és acabar amb la parella.

Aquí us deixo el tràiler de la pel·lícula A tres metros sobre al cielo, pel·lícula que en aquell temps de la nostra vida, ens va marcar a totes aquelles adolescents que la vam veure.

Tràiler 3MSC

16. El thriller o cinema de suspens


Es caracteritza per tenir un ritme ràpid, acció frecuent, i amb herois ingeniosos que hauran de frustrar els plans dels poderosos enemics. També poden aparéixer pistes falses i successos que despisten al públic. Tots els elements d'aquest tipus de película (personatges, conflictes, ritme...) estan amagats baix intriga, és a dir, l'acció s'executa amb astucia i de forma oculta. La seva finalitat és causar interés a través de l'emoció, i al mateix moment mental.

Els personatges han evolucionat des de la figura del policia o del gàngster. Han aparegut noves figures: l'investigador, el detectiu privat, l'advocat, el lladre/heroi, el lladre dolent i terrible, el delinqüent maquiavèl·lic, el psicòpata... Tot i les variants temàtiques, hi ha element que es solen repetir: la violència, certa tipologia de personatges masculins (normalment els protagonistes són homes), el racisme, la intriga, els herois fora de la llei, la llei... Formalment, és important el ritme, la utilització de la llum, els clars i els foscos, l'acompanyament de la música en moments tensos, l'ambigüitat dels diàlegs, entre d'altres.

Alguns exemples del cinema de suspens o de thriller son El son etern (Howard Hawks, 1946), Perseguit per la mort (Alfred Hitchcock, 1959) o El tercer home (Carol Reed, 1949).

17. El cinema de terror i misteri


El cinema de terror és un gènere fílmic que busca causar por i angoixa en l'espectador. El cinema de terror sovint external image arrow-10x10.png amb els efectes especials, la creació de les imatges i la música per provocar ensurts o nerviosisme en el públic. El terror pot ser causat pel que es veu a la pantalla (escenes d'assassinats, persecucions, criatures malèfiques) o pel que se suggereix (imaginacions dels protagonistes, qüestionament de la realitat, falses expecatives...)

Exemple: "Una noche para morir" de Neison McCormick (2008)

18. El western o cinema de l'Oest


El Western és un gènere cinematogràfic típic del cinema nord-americà que s'ambienta en el vell Oest americà. L'acció transcorre normalment en un paisatge àrid i desolat, especialment en el desert dels estats de Texas, Arizona, Nevada, New Mexico o California. Els personatges protagonistes són molt característics i van sempre vestits de la mateixa manera: el vaquer solitari i misteriós, amb bon fons però molt dur de caràcter en principi (sempre vestit amb barret d'ala ampla, camisa a quadres, pantalons de pell, botes, pistoles i a cavall), el sherif o agent de l'ordre (sovint abandonat per tots i obligat a lluitar el sol contra els criminals), el criminal a qui la justícia persegueix (amb la seva cara impresa en cartells, assesí, caça recompenses, lladre o simplement vividor sense escrúpols), la prostituta de bon cor però resposta amarga i irònica, el cambrer del "saloon" (sempre servint whisky i ofereint cartes per jugar a pòquer), el cercador d'or, el granjer, la dona fidel i treballadora que dona suport als homes bons de la comunitat, etc..

Els pobles o les cases a què arriben els personatges -sovint desarrelats i sense casa on tornar per motius que no s'expliquen- també són prototips: viles míseres amb pocs edificis de fusta però sempre iguals (el saloon-bar-bordell, el banc, l'estació de tren, l'església, el magatzem, la granja)


El pare del western cinematográfico va ser Edwin S. Porter, qui, en 1903 realizó Asalto y robo de un tren (The Great Train Robbery) i partir d'aleshores el gènere va anar evolucionant fins arribar a ser un gèner molt realitzar i valorat durant la dècada dels anys 40 i 50 del segle passat, amb clàssics com "La diligència" (1939) o "Centurares del desert" (The searchers, 1956),de Jhon Ford o d'altres com ara Howard Hawks, William Wellman (Caravana de mujeres); Raoul Walsh (Murieron con las botas puestas); Fred Zinnemann, (Solo ante el peligro, High Noon, 1952); Nicholas Ray (Johnny Guitar); King Vidor (Duelo al sol); George Stevens (Raíces profundas); o Robert Aldrich (Veracruz)



Una mostra de diàleg amoròs en mig d'un western realment inclassificable el podem trobar en Johnny Guitar (1954) de Nicholas Ray, entre el personatge de Vienna (Joan Crawford) i Johnny (Sterling Hayden):


En l'evolució del western s'han de registrar almenys tres etapes: a) esplendor amb els clàssics dels 40 i 50; b) decadència clara durant la dècada dels 60 a 80, únicament atenuada per l'aparició dels spaguetti westerns rodats en Europa (molts d'ells a Espanya perl director italià Sergio Leone), amb molt poc pressupost i violència extrema, però amb bons actors i música molt reeixida, c) revival de les últimes dècades, amb directors de prestigi que han tornat a fer westerns de nova generació saltant molt sovin les barreres i tòpics del gènere. Algunes mostres són "Sin perdón" (Unforgiven, 1992 de Clint Eastwood), "Django desencadenado" (Django Unchained, 2012) de Quentin Tarantino.

A més, el record del està molt present i no es diifícil veure'l en films recents com ara "No es país para viejos" (No Country for Old Men ,2007) dels germans Coen, o Dogville (2003) de Lars von Trier.

19. El cinema eròtic i pornogràfic


external image 881026.jpg
El gènere eròtic mostra escenes sexuals amb delectació i morositat, a vegades de forma barroera i a vegades amb una certa elegància. La seva trama gira sempre al voltant d'una passió carnal de gran intensitat. Es pot definir com a films per a adults amb una forta càrrega morbosa, major o menor en funció de les diferents parts del cos humà o les accions sexuals que es mostren. Al llarg de la història aquest gènere ha patit diversos tipus de censura religiosa o moral, per la qual cosa sovint s'ha prohibit la seva exhibició pública. Aquesta censura o prohibició, més o menys estricta, avui encara existeix a molts països.
Hi ha un gran nombre de films eròtics que sovint voregen la pornografia (veure epígraf a sota), raó per la qual a vegades és difícil deslligar ambdós gèneres. Abans, aquest films solien classificar-se per edats amb una "S" (Majors de 18 anys) si entraven dins la categoria d'erotisme o amb una "X" per indicar pornografia o violència extrema (Majors amb advertiment). Un exemple clàssic de cinema eròtic que va marcar tota una època podria ser la pel·lícula francesa Emmanuelle (1974), la qual suposà la fama mundial per a l'actriu Sylvia Kristel.
A més a més, pel·licules de moltes categories contenen també escenes sexuals bastant explícites, sense estar per això catalogades oficialment com eròtiques. Un exemple d'aquestes podria ser Crueles Intenciones, una versió moderna de Las amistades peligrosas (1988) de Stephen Frears.

D'altra banda, el cinema pornogràfic ("blue movies" en anglès) està desproveït de tota qualitat artística, ja que té com a simple objectiu excitar l'espectador mitjançant escenes de sexe en què es mostra de forma obscena el cos nu de les actrius i els actors durant l'acte sexual. Solen establir-se dues categories en aquest tipus de cinema:

  1. El hardcore (o dur) que es limita a plantejar una sèrie d'escenes sexuals autèntiques sense fil argumental i mostrant especial atenció als genitals.
  2. El softcore (o tou) que és aquell en què es mostra sexe autèntic, però inserit en una trama argumental amb certa lògica narrativa i de vegades fins i tot amb una mica de sentit estètic. En aquests casos es filmen plànols que mostren també l'expressivitat dels intèrprets. Per això a aquest estil se li diu també "argumental".

Aquest tipus de pel·lícules existeixen des dels inicis de la història del cinema, però gairebé sempre s'han consumit en la intimitat. Encara que poden satisfer el desig "voyeurístic" de part de la població, no resisteixen la principal crítica que se'ls fa: donen una imatge falsa de les relacions sexuals i, sobretot, mostren -gairebé sense excepcions- una visió estereotipada i degradant de la dona, a la qual es presenta com un simple objecte sexual destinat al gaudi de l'home.
Des de fa dècades, alguns prestigiosos directors de cinema com ara Bernardo Bertolucci, Nagisha Oshima o Lars von Trier s'han interessat pel cinema d'alt contingut eròtic i han inclòs fins i tot algunes escenes de sexe explícit en les seves pel·lícules convencionals sense que per això es classifiquin directament com pornogràfiques, tot això malgrat que la qualificació oficial que els sol correspondre per la seva exhibició pública és la de cinema X o cinema per a adults.

20. El cinema històric
El cinema històric és un gènere cinematogràfic que comparteix característiques amb altres gèneres cinematogràfics, com el cinema èpic, el cinema d'aventures i de vegades el cinema bèl·lic. Trets principals:

1. L'ambientació en una època històrica determinada siguin personatges reals o imaginaris, però versemblants

2.Les pel·lícules històriques en algunes ocasions són recreacions cinematogràfiques de la biografia d'algun personatges històric rellevant. Aquest gènere, en anglès,es coneix com a "biopic".

3.Una pel·lícula d'època pot utilitzar la història únicament com un marc d'ambientació per al desenvolupament de qualsevol argument, o bé centrar-se en la narració d'un esdeveniment de gran importància històrica.

4.És un dels gèneres més comuns i els seus orígens es remunten fins als orígens mateixos de la història del cinema, ja que sovint s'utilitza per a la transmissió de propaganda política.

Entre els requisits tècnics que més influeixen en una ambientació històrica hi ha el vestuari, maquillatge i perruqueria. La importància del vestuari és tan que al gènere se li denomina també en alguns idiomes cinema de vestuari, especialment en italià -film in costume- i en alemany -Köstumenfilm-.

Per als creadors del cinema d'època, sempre va importar menys la fidelitat historiogràfica que els recursos que proporcionessin espectacularitat o altres valors cinematogràfics i humans, com la fantasia, l'emoció, la passió, l'humor, la tragèdia, la intriga, la violència, la sordidesa, la sofisticació, la vilesa, l'heroisme, el sacrifici, l'honor o la glòria.




FORA DE GÈNERES
Dins de tots aquests grans gèneres abans esmentats hi ha, per descomptat, diversos subgèneres, tal i com hem esmentat en ocasions. Seria, per exemple, el cas de la comèdia romàntica dins la comèdia o el cine d'arts marcials dins el d'acció. A banda podem considerar un tipus de cinema difícilment definible i external image arrow-10x10.png:
El cinema d'autor

Sería aquel en que el director se basa en un guión propio que refleja sus particulares obsesiones y realiza su obra con plena libertad, sin atender a criterios comerciales ni a las indicaciones de los productores. Gracias a ello, el autor puede plasmar en la película sus pensamientos y sentimientos sin límites. En este tipo de cine, podemos identificar al director gracias a los rasgos de estilo típicos de su arte, que suelen ser inconfundibles.

Se puso de moda con la Nouvelle vague francesa de los años 50, encabezada por François Truffaut, el autor de Los cuatrocientos golpes (1959), pero ya mucho antes, directores surrealistas como Luis Buñuel , en Un perro andaluz (1929) y La edad de oro (1930) decretaron la libertad total del realizador de cine para filmar sus sueños y fantasías sin atender a más criterio ni voluntad que la pureza del juego imaginativo y la necesidad de expresarse.
Algunos otros ejemplos, en este caso norteamericanos:
"Taxi driver" (1976) de Martin Scorsese



“El hombre elefante" (1980) de David Lynch, basada en la historia de Joseph Merrick. También destacamos de Lynch la surrealista Mullholand Drive (2001).